En record de Mn. Enric Prat: “Ramon, et veus capaç de fer de tractorista?”

L’equip pastoral de Bellver de Cerdanya 1968-1972

El 18 de maig morí Mn. Enric Prat i Jordana. Amb ell vaig estrenar el meu ministeri sacerdotal el setembre de 1968. Ell era Rector de Bellver de Cerdanya. Dos companys, acabats d’ordenar, per no sentir-nos sols, sol·licitem de poder estar junts formant equip. El Bisbe Iglesias, ens ofereix la Parròquia de Bellver. Som Mn. Josep Agelet Profitós i jo mateix. Substituïm Mn. Josep Font. Comencem, doncs, el ministeri sacerdotal formant equip tres sacerdots i, com a coordinador (dèiem llavors), Mn. Enric Prat, que ja duia uns anys en aquesta Parròquia.

Vàrem ser rebuts i acollits molt gratament com a germans tant per part seva com de la seva germana, Genoveva. Des del primer dia ens vàrem sentir corresponsables de la Parròquia de Bellver i dels pobles veïns: Pi, Santa Eugènia, Das, Bor, Pedra, Riu, Balltarga, Cortàs, Eller i, més endavant, Prats i Sansor. Formàvem equip i ens repartírem la tasca pastoral en diferents àmbits: matrimonis, joventut, infants, professor de batxillerat, cant, catequesi…

Des de bon principi se’ns va començar a passar pel cap entrar en el camp laboral a fi d’encarnar-nos més en la realitat dels feligresos en un mon rural. Era, aquesta, una nova dimensió del sacerdot que s’anava implantant en altres indrets, tant a Catalunya com en alguns països d’Europa. Això ens portà a sol·licitar una entrevista amb el qui era llavors l’administrador apostòlic del Bisbat, Mons. Ramon Malla i Call, Bisbe de Lleida, havent-se jubilat Mons. Iglesias. Ens rebé molt cordialment al seu despatx del Bisbat de Lleida. Li presentàrem el nostre projecte laboral sense que afectés l’acció pastoral que ja dúiem a terme. De comú acord acordàrem que cada dia un sacerdot restaria a la Parròquia disponible per a qualsevol atenció i servei pastoral i litúrgic.

Quin treball podíem fer? Dins la població hi havia un fort creixement del sector de la construcció. I aquí la fusta era un element essencial. Això ens portà a obrir un taller de torneria de baranes per a balconades. Aquest treball fou molt ben acceptat des de l’inici i la demanda creixia de dia en dia.

Per la meva part no em cridava aquesta forma de treball dins un local. Estava fet per ser “ocell de bosc”. I la Providència ho tingué en compte. Un bon dia, un pagès, de Cal Peritxa, tingué un accident lesionant-se el braç en dues parts. Pare de quatre filles i un fill, tots menuts en etapa escolar, i tenint a casa els pares ja grans. Era el mes de juny, quan comença la feina forta del camp. L’avi, desesperat: “Com ens ho farem; cal segar l’herba, recollir-la, embalar-la…” Amb aquestes, Mn. Enric, sempre prompte per a qualsevol necessitat, visita la casa de l’accidentat i es posa en contacte amb l’avi. Aquest li confessa la seva desesperació i Mn. Enric: “Padrí, no us preocupeu; avui potser trobaré algú que us farà aquesta feina”. “Li ho agrairé molt”, li respon el bon avi amb els ulls plorosos.

Al vespre ens trobem tots a casa sopant, compartint la jornada i cloenda amb el res de les Completes abans d’anar-nos-en a dormir. I Mn. Enric: “Ramon, et veus capaç de fer de tractorista?”
-“A on? I amb qui”?
-“A Cal Peritxa”; ens explica el diàleg amb l’avi. I jo: “I tant, demà mateix”.

L’endemà, a primera hora del matí ja començo fent de pagès a Cal Peritxa. Sóc acollit amb els braços oberts i amb llàgrimes de la padrina, del padrí i del mateixos pare i mare de la casa; i no diguem de les quatre filles i del fill que ja ens coneixíem del col·legi. Aquest treball el duguí a terme fins l’any 1972.

Treball manual en un taller de torneria (tres companys, ja que ben aviat s’hi adjuntà Mn. Josep Mata), i un de pagès. I al cap de poc temps un nou membre: Mn. Alfons Vilà, que es llogà en una empresa de la construcció.

Tot plegat, arribàrem a formar un equip de cinc sacerdots i tots cuidats d’una manera maternal per la Genoveva, germana de Mn. Enric. Foren uns anys durs en el treball, cansats al final de la jornada, però sense perdre l’acció i la il·lusió pastoral per la Parròquia i pobles veïns. Mn. Enric esdevenia el pal de paller en qui dipositàvem tota la confiança i coordinava les diferents activitats ministerials i atenció als pobles. Foren uns anys de maduració i creixement espiritual i, alhora, d’atenció i cura de les persones.

Fou una experiència reeixida del tot? Segurament, no. Eren temps convulsos en el ministeri sacerdotal.

Tinguérem entrevistes i visites per part de diferents mitjans de comunicació (generalistes i eclesials) interessant-se per aquesta experiència laboral i pastoral.

Fou una experiència reeixida del tot? Segurament, no. Eren temps convulsos en el ministeri sacerdotal. Molts companys deixaven el ministeri. I això ens afectà també dins l’equip. Tres dels companys emprengueren el curs de la vida afectiva. Els dos que restàvem havíem de dedicar-nos plenament al ministeri sacerdotal i això implicà haver de deixar el treball civil.

Cal dir, però, que foren anys rics; no mancaren moments de dificultat per a mantenir-nos fidels al sacerdoci tot donant-nos en bé de les persones encomanades al nostre ministeri. Una experiència que encara avui es recorda a Bellver, i que per a nosaltres ens fou motiu de maduració humana, sacerdotal i cristiana.

Des d’Església d’Urgell cal fer un agraïment sincer, profund i ben reconegut a Mn. Enric per obrir-nos no només les portes de casa sinó les del cor i de l’amistat. Fou un sacerdot de profunda espiritualitat, fidel company i d’una senzillesa i humilitat que contagiava. Ja Mons. Vives, en la missa excequial, ressaltà ben encertadament aquesta dimensió d’ell. Es va saber adaptar, com digué l’Arquebisbe, a la nova realitat del Concili Vaticà II sense lamentacions del passat i obrint nous camins cap al futur.

Gràcies, Mn. Enric, pel que ens vares donar perquè ho duies dins al teu interior, alimentat en la pregària i en el silenci contemplatiu.

Mn. Ramon Balagué, Rector de Guissona