Jaume Duran és Doctor en Medicina i Doctor en Filosofia, especialista en Medicina Familiar i Comunitària, i també en medicina esportiva. Màster en Bioètica a l’Institut Borja, també és llicenciat en Ciències Religioses, a l’especialitat de Teología Bíblica per l’ISCREB. S’ha dedicat a la gestió de serveis sanitaris i socials, des de fa més de 25 anys i combina la Direcció General d’una Fundació Sanitària sense ànim de lucre amb la docència en diferents màsters universitaris i a ESADE. És també secretari de la Unió Catalana Hospitals, membre del comitè deontològic del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. També és Professor Associat i Coordinador del Màster Universitari en Gestió UIC. Amb ell, parlem de neurociències, perquè ha estat un dels ponents de les Jornades de Teologia, vinculant la visió bíblica de l’home amb la percepció neurocientífica, per explicar-nos que ciència i fe, poden anar de la mà….
- Que significa “neurociència” per l’home d’avui?
La neurociència és el camp de la ciència que estudia el nostre sistema nerviós, en especial el central i el paper del cervell en la nostra vida humana, i en els darrers anys, han estat molt importants els descobriments sobre el funcionament de diverses estructures neurals que expliquen àmbits de la transcendència, un sentit de la transcendència que ens fa específicament humans. Avui, la neurociència ens apropa a un coneixement -més precís dels espais interiors d’espiritualitat i de concepció ètica- que explica l’ésser humà. Podem apropar-nos a conceptualitzar l’experiència de fe, la vivència mística, sense defugir la ciència: poden anar de la mà.
- Quin és l’aprenentatge que hem de fer sobre aquesta evolució que vivim?
El món, certament, evoluciona ben de pressa; en especial els camps de la ciència i la tecnologia. El marc d’allò incert i volàtil s’ha fet un espai en els nostres dies, juntament amb l’ambigüitat de les coses que se’ns presenten i la complexitat implícita en la comprensió de tot plegat. Aquest és un espai que ens condiciona i ens fa aprendre a veure i viure diferentment. I el que ens astora més, és que som conscients que aquesta realitat de canvi accelerat sembla que ha vingut per a quedar-se. El que considero que és fonamental és el fet de fer-nos conscients i d’esdevenir capaços de prendre partit, de seguir mantenint la capacitat de decidir sobre la pròpia vida, els propis volers, tot i el context evolutiu.
- Quina és la vinculació entre la neurociència, religió i espiritualitat?
Bé, la neurociència ens ajuda a descriure, a explicar certes experiències espirituals i vivències de la nostra fe religiosa…, en el benentès que el rerefons de tota realitat humana acull una realitat biològica amarada de do.
Sabem que el cervell humà permet espais “de luxe” en els que s’esdevé el fet de transcendir, que ens diferencien de la resta de les espècies animals. Aquest sentit del transcendent al que evolutivament hem estat capaços d’arribar neurobiològicament, capacita la persona humana per a la vivència espiritual, el pensament ètic i la contemplació estètica. I el cert es que podem explicar una experiència espiritual a partir de la realitat neural a la que el cervell humà ha pogut evolucionar des de la creació.
- Fins a quin punt ens hem de recolzar en l’humanisme per encarar els canvis que ja s’integren en el dia a dia?
Miri, jo li diria que el fet que la ciència i la tecnologia ens permetin conèixer i entendre més la persona humana i la seva dimensió transcendent, com a un fet antropològicament irrenunciable, ens obre la porta a seguir creient en l’ésser humà i en el seu humanisme constitutiu. Crec que la fe, la vivència de l’espiritualitat, són les que ens ajuden a donar sentit i fonament al fet de viure…, així com el reforç dels valors ètics, que ens faciliten el conviure, ens retornen a la mateixa persona humana per a millor afrontar el canviant i incert món que vivim. Només l’ésser humà, amb tota la seva complexa estructura neural, en totes les seves dimensions, que contemplen també l’espiritual, pot abordar-ho d’acord al pla de Déu.
- On queda la llibertat individual, el lliure albir, enfront del domini tecnològic?
Des de principis del segle XXI, l’increïble desplegament de la tecnologia i la ciència, el món de les xarxes de comunicació per satèl·lits 5G, el de la internet de les coses, o dels microxips que emmagatzemen grans quantitats de dades, la mateixa robòtica hominoide i la intel·ligència artificial, ens dibuixen un marc en el que la persona humana és cada cop més captiva i semblaria que mancada de llibertat.
Nogensmenys, aquesta concepció antropològica que permet entendre el fet transcendent com a peça clau de la persona humana, que la fa ser humana com és, ens recorda la llibertat. La capacitat d’escollir entre les emocions que ens fan bategar, de prioritzar els valors que faran funcionar la tècnica i els algoritmes de la intel·ligència artificial, són humanes. La dimensió transcendent d’aquest espai neural de luxe, que l’evolució ens ha regalat, ens deixa lliures les mans. Caldrà no deixar-se adormir per l’orgull tecnològic ni creure que la porta d’aquest camí és ample.
- Ha quedat obsoleta, o ens ajuda, la resposta antropològica que proposa la Bíblia?
L’escriptura de l’Antic Testament -contràriament a la tradicional dualitat amb la què el món de la filosofia ha tendit a explicar la persona humana de manera força reduccionista al llarg dels temps- ens descriu un ésser humà en quatre dimensions. Unes dimensions que ens deixen entreveure un ésser capaç de fisicitat, desplegant la vida biològica a la que els sentits ens conviden; un ésser capaç de sentir, d’emocionar-se, d’apassionar-se i d’estimar els seus i la vida; un ésser capacitat per decidir, per optar, per voler, per imaginar, per comunicar, capaç de consciència de jo; i un ésser que també pot transcendir i trobar finalment aquest Déu que l’ha creat. Així ens ho dibuixen els textos de l’Antic Testament i així veiem viure la persona humana plenament humanitzada. Aquesta és, avui, una proposta ben actual. Un model que ens diu com som, i que ens recorda que hem estat creats en totes elles, totes rellevants i necessàries, plenament incardinades per l’Amor que ens ha donat la vida.