“La soledat és la llibertat!”, diu el dictum postmodern. “Si vols ser vertaderament lliure, no et lliguis, no et fiquis dins de la garjola de la vida en comú. Els vincles ofeguen i els compromisos encara més”. La tesi és clara. Per això, a molt estirar, forja vincles líquids a la manera que descriu Zygmunt Bauman, però no siguis tan temerari d’establir lligams sòlids, de compartir joies i sofriments amb els altres, perquè això és una tasca massa feixuga.
Si, a més a més, aquesta comunitat que forges té una dimensió solemne, és a dir, és “per a tota la vida”, com en el cas del matrimoni o de la vida consagrada, això ja sona a condemna, a vertadera fatalitat, perquè no hi ha volta de full. I, no obstant això, crec sincerament que només podem créixer, desenvolupar-nos, aprendre i humanitzar-nos en comunitat. Els altres, amb permís de Jean-Paul Sartre, no són l’infern; encara que a voltes ens fan molt difícil la vida.
La qüestió no és irrellevant, especialment per als qui ens sentim intel·lectualment afins al personalisme comunitarista d’Emmanuel Mounier o de Jean Lacroix i sentim una certa simpatia pel comunitarisme anglosaxó d’Alasdair MacIntyre.
La sacralització del jo, de la seva autonomia i del seu camp de llibertat xoca amb la tesi cristiana que l’ésser humà està fet per a viure en comunitat
L’hegemonia de l’individualisme no ens ajuda el més mínim a identificar els elements positius del viure en comú. La sacralització del jo, de la seva autonomia i del seu camp de llibertat xoca amb la tesi cristiana que l’ésser humà està fet per a viure en comunitat.
“No és bo que l’home estigui sol”. En aquest punt, el Gènesi i Aristòtil es donen la mà. També l’Estagirita diu en “La política” que si un ésser humà viu totalment sol, o bé és un déu o bé una bèstia. No som, però, ni una cosa ni l’altra. Hi ha molt de bèstia en nosaltres, però també alguna espurna de divinitat. Si més no, això és el que crec. El més propi, doncs, de la condició humana és establir vincles, crear comunitats d’ajuda, viure en comú amb els altres mortals.
És una tesi demodée aquesta? És incompatible amb les tendències emergents? Per què necessitem els altres? És bo recordar que, com diu Hans Urs von Balthasar, els cristians creiem en un Déu que és una comunitat de persones en l’amor, una comunitat trinitària en la qual cada persona, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, és única i distinta, però, a la vegada, està unida harmònicament amb les altres.
Una comunitat no és una multitud. És una esfera permeable i no hermètica com la secta. Per definició, és un conjunt reduït d’éssers humans que es reconeixen els uns als altres, que tenen vincles d’afecte i d’estima mútua. No és una massa inconnexa d’individualitats, ni un apinyament de cossos que comparteixen un vagó de metro a les set del matí. Això és la massa i la massa és, per definició, destructiva i deshumanitzant.
En la comunitat, cada ésser humà pot ser el que és sense haver de renunciar al seu projecte de vida. En la massa, en canvi, hi ha uniformitat i dissolució del jo
En la massa hi ha desconcert i soledat, també por i anonimat, mentre que en la comunitat hi ha reconeixement. En la comunitat, l’altre no és un ésser anònim, sense rostre. L’altre és un tu, com diu Martin Buber, i jo també sóc un tu per a l’altre. S’estableix una relació de confiança i de confidència que té, naturalment, diferents graus d’intensitat segons l’empatia i la naturalesa del vincle que els uneix.
En la comunitat, cada ésser humà pot ser el que és sense haver de renunciar al seu projecte de vida. En la massa, en canvi, hi ha uniformitat i dissolució del jo, es difumina la identitat personal. Tot acaba essent una mateixa pasta que brama. Raimon Casellas ho descriu bellament a “Les ha emfatitzat molt: reconèixer l’altre consisteix en adonar-se que té drets, que és un subjecte i no un objecte, que no puc disposar d’ell com em plagui, que mereix ser tractat amb dignitat. On hi ha respecte no hi ha indiferència, però tampoc colonització de l’espai de l’altre.
La comunitat entre el jo i el tu és bella i harmònica quan tant el jo com el tu poden créixer i desenvolupar-se com a éssers humans. No hi ha dubte que tot això sona molt bé, però les comunitats humanes que compartim i coneixem no són, amb freqüència, així. Massa sovint, hi ha relacions de poder, s’estableixen microfísiques de poder, com diria Michel Foucault, formes implícites de submissió, ingerències en la vida privada de l’altre. A vegades, el jo no deixa que el tu sigui el que està cridat a ésser, sinó que solament aspira a què sigui un clon seu, un ésser fet a la seva imatge i semblança.
Aquesta mala praxi es pot donar, malauradament, en el si de la família, però també en la comunitat universitària, en la vida monàstica i, per descomptat, en la vida de l’empresa o en l’exèrcit. Allí on hi ha submissió, explotació, abús o, senzillament, anorreament de l’altre, no hi ha, en sentit estricte, una comunitat, perquè no es donen els mínims perquè hi sigui. Hi ha el que Hegel diria la dialèctica entre l’amo i l’esclau.
La qüestió rau a trobar la justa distància entre els membres que componen la comunitat. Aquesta distància no és fàcil de trobar d’entrada, però es va trobant per assaig i error, i, aleshores, es viu plàcidament en comú.
La justa distància no és la indiferència, tampoc no és la invasió. És la relació de cura. Hom està amatent a l’altre, però no s’ingereix en el seu espai. Està allí, a l’aguait, per si el necessita, però el deixa ser, el deixa créixer.