Sense confiança no pot existir comunitat, perquè la qüestió clau no és tenir o no raó sinó confiar en l’altre, posar-se a les seves mans. L’esgrima intel·lectual no ens salva, si no hi ha una xarxa més resistent a sota dels nostres peus que ens aplega a tots i que ens permet seguir endavant. Aquest subsòl que ens sosté és la confiança. Quan això falla, ens sentim perduts, aïllats, temorosos.
Un dels darrers textos que més m’ha captivat sobre aquest punt és el de Francis Fukuyama, que, sigui dit de passada, no és sant de la meva devoció, però hi toca molt quan indaga les causes de la crisi de confiança que pateix la nostra societat, especialment respecte d’alguns col·lectius com els polítics, els jutges o els banquers.
La crisi de confiança sempre té una genealogia que cal estudiar a fons. Va lligada, sobretot, a la pràctica de la mentida, a la traïció, a l’engany, a la incompetència i a la incongruència entre les paraules i els fets.
Quan no hi ha confiança hi ha por, i la por condueix a la societat de la vigilància. Aleshores, tendim a controlar-nos i a fiscalitzar-nos els uns als altres
Deixo, però, el diagnòstic social i torno a la meva petita comunitat. Quan hi ha confiança, hi ha fe en l’altre. No podem oblidar que confiança i fe tenen el mateix lexema: “fides”. Els pares confiem en els fills i els fills confien en nosaltres.
Tot i així, ens fallem mútuament, ens decebem i això ens obliga a recosir, de nou, el fil de la confiança. Els fills es fan grans i transgredeixen, perquè han de transgredir. Els pares també els fallem. Els fills descobreixen que no som com havien imaginat i nosaltres els hem d’acceptar com són i desconstruir les falses expectatives.
Quan no hi ha confiança hi ha por, i la por condueix a la societat de la vigilància. Aleshores, tendim a controlar-nos i a fiscalitzar-nos els uns als altres. El resultat és clar: radars, càmeres, sensors, focus, murs i forrellats. El pare controla el fill, la mare controla el pare, el professor controla l’alumne i la tecnologia ens ofereix tota mena de dispositius i ginys altament sofisticats per forjar el món que George Orwell va imaginar, amb lucidesa, a “1984”.
La confiança és la font de la llibertat. Consisteix a deixar fer a l’altre; en definitiva, a deixar-lo ser. Però no pot derivar en la indiferència, perquè en la indiferència no hi ha amor, sinó abandonament. La confiança allibera l’altre del control i el fa responsable dels seus actes. Michel Foucault ho deia molt bé: massa vegades les comunitats educatives, sobretot les institucions escolars i acadèmiques, han estat instàncies on s’han conjugat dos verbs: vigilar i castigar.
La confiança obre el camp de la llibertat, però la confiança s’ha de guanyar i revalidar amb el temps. No crec en la confiança cega, perquè és font de moltes frustracions i decepcions. Obeeix a una antropologia rousseauniana que no es correspon amb “el hombre de carne y huesos”, que diria Miguel de Unamuno.
Hi ha secrets de família que tothom sap, però tothom fa veure que no sap, per respecte.
Observo crisi de confiança en moltes famílies, en moltes parelles, en moltes empreses i en moltes organitzacions, fins i tot, en l’Església. No parlo de la vida monàstica. No la conec. Suspicàcies, pors, malfiança. Veiem en l’altre un potencial contrincant o enemic. ¿Com canviar aquesta mirada? ¿Com canviar-la quan hom ha estat enganyat i maltractat en l’esfera bàsica que és la comunitat familiar? Penso en molts nois i noies que han vist vulnerada aquesta confiança bàsica i que els ha deixat altres membres de la família volen saber-lo, perquè també l’estimen i volen ajudar-lo.
Hi ha secrets de família que tothom sap, però tothom fa veure que no sap, per respecte. La confiança es basteix amb esforç i requereix una gran virtut benedictina que és la pràctica del silenci, la continència verbal. El control en l’ús de la paraula és imprescindible per a la bona harmonia d’una comunitat. Això exigeix una gran vigilància en els nostres actes de parla, per tal de ser curós en el llenguatge.
Sense adonar-nos, ens ferim, ens fem mal, ens ofenem els uns als altres. Això crea rancúnies de tota mena. El perdó és el gran antídot del ressentiment. Quan la ferida fa forat creix el ressentiment, i aquest verí de l’ànima, com diu Max Scheler, acaba destruint totes les relacions humanes.
El perdó –Vladimir Jankélévitch dixit– és donar-se una nova oportunitat, és començar de nou, instaurar una vita nova i no quedar empresonat per la memòria ferida, per allò que em vas fer o em vas dir. És tenir l’audàcia de recosir el vincle i acceptar, humilment, l’altre, tal com és.
En aquest sentit, em resulta summament inspiradora la paràbola del pare que perdona, altrament dita, del fill pròdig, perquè la situació que allí es narra té molts paral·lelismes amb situacions que vivim a casa, a la feina, a l’Església i a la vida social. Estem fets per estimar i el perdó és un fruit madur de l’amor, però el perdó és difícil. Tant més difícil com més profunda és l’ofensa.