Text de la laudatio de la M. Serrahima que la Gna. Claustre Solé presentà el 22 de desembre de 2023 a la Casa del Bisbat d'Urgell.
Trinitat Serrahima Esteve va néixer el 5 d’abril de 1914 a Manresa en el si d’una família benestant. Va rebre una educació conforme a les noies de la seva classe, destacant molt aviat per les seves habilitats artístiques i esportives. Va sorprendre tothom quan va manifestar el desig d’entrar a l’Orde de la Companyia de Maria, que en aquells temps tenia un col·legi en la localitat. Certament que els camins de Déu són insondables.
Ja en els primers anys de formació es va distingir per la seva coherència i seriositat de vida. Acabada aquesta etapa, fou destinada al col·legi de Granada, on va deixar forta empremta. Aquella monja jove tenia un do especial per a les relacions humanes.
En la dècada dels anys cinquanta, la Superiora Provincial va demanar a la M. Serrahima de deixar les aules per dedicar-se a la formació de les noies que optaven per la Vida Religiosa. El 1959 s’inaugurà a Sant Cugat del Vallès el noviciat de la Província de Catalunya i ella en fou la mestra de novícies. Totes les religioses que la van tenir per formadora donen testimoni de la seva capacitat d’harmonitzar l’exigència amb la tendresa.
L’any 1969 fou enviada a Solsona com a Superiora de la comunitat. Allà va dur a terme una renovació de l’edifici, adequant-lo a les exigències pedagògiques del moment. Fou especialment rellevant la reforma de l’església, que calia adaptar seguint la normativa litúrgica del recent Concili Vaticà II.
L’etapa següent de la seva vida fou La Seu d’Urgell, una etapa llarga i fecunda. En aquesta ciutat, tan estimada per ella, hi visqué gairebé trenta anys. Aquí, lliure ja de responsabilitats, va poder donar curs a moltes inquietuds artístiques i apostòliques que portava dins.
Es pot dir d’ella que era una dona de pau. Feia gala d’una elegància innata que va mantenir fins al darrer moment. Sempre tenia un consell a mà i una rialla encoratjadora
Es pot dir d’ella que era una dona de pau. Feia gala d’una elegància innata que va mantenir fins al darrer moment. Sempre tenia un consell a mà i una rialla encoratjadora. Dona de relacions profundes mantenia bona comunicació amb els seus, especialment amb el seu germà Antoni, la seva cunyada i les nebodes. Amb ells passava les vacances d’estiu a la casa que la família tenia a Unha, a la Vall d’Aran, car era gran amant de la natura, que gaudia en gran manera. Avui seria una ferma defensora de la “Laudato si” i de la “Laudate Deum”.
Era una dona en estat perenne de jubilació en el ple sentit de la paraula, però de cap manera estava plegada de braços car no coneixia l’oci. Donat que a la casa hi havia prou espai, va idear la possibilitat de fer un taller de pintura amb antigues alumnes i d’altres senyores de la ciutat que hi poguessin estar interessades. Resultà tot un èxit. No solament era una activitat artística, sinó que era un taller de relacions humanes. D’aquí que les classes anessin acompanyades de visites, sortides, excursions… Una d’aquestes exalumnes, en preguntar-li per la seva experiència d’aquell temps, s’expressà en aquests termes: “Els anys que vaig anar a classe amb la M. Serrahima no els oblidaré mai perquè foren uns anys inoblidables. Ens va ensenyar a dibuixar, a pintar, a saber barrejar els colors, però, sobretot, sobretot, ens va ensenyar a estimar l’art, sempre amb aquella rialla tan afable i aquella dolçor que la caracteritzava. La trobo molt a faltar. Des que vaig deixar d’anar a pintar amb ella ja no va ser el mateix. Vaig començar a pintar en un altre lloc, però sempre la tinc molt present, així com les ensenyances que ens va donar” (L.H.).
Se li il·luminaven els ulls quan arribava la festivitat de Corpus. Com gaudia dissenyant les catifes! Ella dibuixava les imatges i després les senyores, amigues seves, duien a terme la realització. Una excel·lent tasca en equip.
Llegia amb fruïció tots els documents i encícliques. Sempre citava algun text per tal d’esperonar i convidar a la seva lectura les persones del seu entorn
Tot això, per a ella, encara era poc. Va adonar-se que hi havia persones amb alguna discapacitat, però amb possibilitats d’obrir-se camí, i va idear posar en marxa un taller per oferir unes activitats que ajudarien a canalitzar i educar les seves habilitats; un camí de realització personal i, a la vegada, de reconeixement social. Va buscar i lluitar fins aconseguir un forn per a poder fer esmalts. Així va néixer el Taller Sant Ermengol. A finals de curs es feien exposicions dels treballs fets, essent molt visitades i valorades en la població.
Així mateix, mostrava un interès especial per les activitats que es feien a l’escola. En aquella època s’iniciava el moviment d’Hora-3, que comprenia no sols La Seu sinó també Andorra i Puigcerdà. Ella sempre estava al cas dels projectes i realitzacions. Solia dir que la pregària era una forma de militància.
Hi hagué un fet que, lamentablement, marcà un abans i un després en la seva vida. El 6 de maig del 1995 hi hagué una trobada de religioses a Montserrat. Del Bisbat es va fer un autocar que va sortir de La Seu i va anar a recollir les religioses de l’altra banda del Port del Cantó. A la tornada, es feu el trajecte a la inversa i en el terme de Castellbò es produí un accident; l’autocar va sortir de la carretera. Moriren quatre religioses: tres de la Sagrada Família d’Urgell i una de la Companyia de Maria, la M. Antònia Travé, filla de Can Eroles d’Adrall. Hi hagué dues supervivents, una d’elles la M. Serrahima, que va quedar molt malferida, tot i que en cap moment va perdre el coneixement. A causa d’aquest fet va restar molt de temps ingressada en una clínica a Barcelona. Ho portà amb una pau i serenor admirables. Al seu retorn, tot i seguir amb les activitats habituals, ja no va ser la mateixa. Aquella energia que la caracteritzava se’n va ressentir.
El 6 de maig de l’any 2000 fou una data significativa. Amb gran dolor, es tancava la comunitat de la Companyia de Maria a La Seu d’Urgell i la M, Serrahima fou destinada a la comunitat de Cardedeu. També aquí mostrà aquella habilitat tan seva per conrear lligams d’amistat. N’és una prova l’abundant correspondència; mai li passà desapercebuda una data significativa ja fos de la família, de les seves antigues novícies o de persones amigues.
Una pregària habitual en ella era demanar per les necessitats de l’Església
Aquest fou un temps de maduració, tant pel que fa al seu amor a la Companyia com pel fort sentit d’Església que la caracteritzava. Llegia amb fruïció tots els documents i encícliques. Sempre citava algun text per tal d’esperonar i convidar a la seva lectura les persones del seu entorn. Una pregària habitual en ella era demanar per les necessitats de l’Església. Ara que disposava de més temps, es dedicà a estudiar l’obra del Cardenal Newman i aprofundir en les obres de Sant Joan de la Creu. Fins i tot es va animar a escriure un comentari al “Càntic dels Càntics” que, per discreció, va mantenir en privacitat.
El 18 juny de 2009, poc abans de morir a l’hospital de Granollers on es trobava hospitalitzada, rebé devotament el sagrament de la Unció dels Malalts. Dirigint-se als qui l’acompanyaven, els mostrà el seu agraïment regalant a cadascun una flor del ram que havia rebut pocs dies abans, amb motiu del seu sant. Fou el darrer detall. I amb la pau que l’acompanyà tota la vida, amb confiança filial, va lliurar l’esperit al Pare després d’una llarga vida d’entrega. A la casa hi quedà un gran buit, però infinitat de detalls la mantenen viva encara. Al cel sia.
ODN: Ordinis Dominae Nostrae, Orde de la Companyia de Maria Nostra Senyora