19 de març, festa de Sant Josep. Contemplo la seva talla preciosa del segle XIX que presideix el retaule de l’església parroquial de Sant Serni de Canilo. Em sorprèn el seu rostre seriós. Josep fou un pare modèlic. La majoria de pares festegen per honorar-lo el Dia del Pare.
Josep de Maria estimà a les verdes i a les madures. Superà els dubtes, les tristeses i els insomnis arrecerant-se al silenci del pou de Jacob d’on pouava l’aigua de l’energia per lluitar, l’aigua purificadora per a l’autenticitat i l’aigua de vida per fer les coses bé. Meditava i pregava. L’àngel de la guarda baixà del cel per embalsamar la seva crisi emocional i ajudar-lo davant del misteri en el discerniment.
“La fidelitat és el valor més valuós que acompanya l’amor d’espòs i de pare”, ens diu el fuster de Natzaret, fidel a totes amb Maria i pare tan amorós que al seu fill el coneixen com “el fill del fuster”. No podem anar pel món dient “avui m’agrades i demà no m’agrades, avui estic bojament enamorat i demà ja no t’estimo!”. No siguem eternament adolescents.
Contemplo la imatge de Sant Josep que presideix el pati de Sant Tomàs del Seminari, que m’acompanyà els tres anys de filosofia i els cinc anys de teologia. Entre les fulles que ornen la bella imatge de Sant Josep veig alguna llàgrima.
El dia de Sant Josep és el Dia del Seminari, amb col·lecta inclosa. Porto al cor la sagrada imatge de Sant Josep que presideix una font d’aigua (¿el pou de Jacob?) del Seminari de La Seu d’Urgell. Sant Josep és el patró dels seminaristes. Fou el formador del gran primer capellà, que fou el seu fill Jesús de Natzaret. Josep es pregunta, i nosaltres amb ell: “On són els seminaristes”. ¿Com podrem servir un dels Bisbats més extensos de Catalunya, que va de la Vall de Ribes fins al Pla d’Urgell, per enfilar-se cap a la Vall d’Aran passant per la Cerdanya, l’Alt Urgell i els dos Pallars? Ens apuntem cada tardor a la cadena de pregàries per demanar joves seminaristes.
Els ramaders de Canillo estan preocupats per la manca de vocacions a ramaders entre els joves de la Parròquia. El Comú, amb el suport del Ministeri d’Agricultura i l’assessorament dels ramaders veïns de l’Arieja, organitza trobades de reflexió sobre el futur dels prats, dels boscos, dels ramats de la Parròquia, la més vasta de les set d’Andorra. El Miquel Naudí, de Casa Peretol de Soldeu, em diu: “No hi ha joves, avui, que es vulguin lligar cada dia a donar menjar als corders, a vetllar a la nit la vaca que pareix i a remenar fems… Jo seré el darrer ramader de Canillo i vós sereu el darrer capellà”. Amb tot i això, ens hem donat unes línies de treball: noves corts, associacions entre quatre pagesos, diversificar, ajudes de Govern. Hem de trobar una nova manera de ser ramader.
Els cristians hem de trobar una nova manera de ser capellans. Mons. Etchegaray, President dels Bisbes de França, deia a Lourdes l’any 1976 (any que obrírem les portes a les Colònies Populars de Canillo): “L’Église d’aujourd’hui doit tout mettre en oeuvre pour offrir une hospitalité sans rivage et créer les conditions que rendent habitable pour tous la Maison de Dieu” (“L’Església d’avui ha de fer tots els esforços per oferir hospitalitat sense vores i per crear les condicions que facin que la Casa de Déu sigui habitable per a tothom”). Retrobo 46 anys després el mateix desig expressat el passat 15 de febrer a l’Ateneu de Sant Pacià per l’Arquebisbe Joan Planellas: “A Catalunya i a Europa hi ha hagut un clam bastant unànime que ens cal canviar el llenguatge, que cal ser menys clericals i que s’ha de retornar al missatge original de l’Evangeli”.
L’Arquebisbe Joan-Enric Vives felicità el Nadal a les Autoritats i al Poble d’Andorra reivindicant: “Treballeu intensament units per no deixar ningú al marge”. Fou aplaudit entusiàsticament. Guy Gilbert, el capellà dels “loubards” (“llops de bars”), que fou convidat pel Papa Francesc durant una setmana al Vaticà perquè fes allò que més li plaïa en ocasió del seu 80è aniversari, diu: “La rue est mon église”. Li copio i afirmo: “El lleure, el local social de la gent gran i el cafè del poble són les meves capelles, i l’hora de set a vuit de cada vespre és el meu santuari”.
Sant Josep feu de Jesús un gran líder. El sacerdot, com Jesús, ha de liderar tenint en compte que els antics estils de liderar ja no donen resposta a tothom, sobretot quan es tracta de donar respostes a les noves generacions. Ser líder no es basa en la força, en el poder i menys en l’egocentrisme. Ser líder no és situar-se sobre els altres. El primer pas del líder és comprometre el talent amb el projecte.
Recordo en la formació residencial dels monitors, convocada sota el lema “L’emoció de l’equip”, el març de l’any passat:“El lideratge es fonamenta sobre els valors humans i els valors evangèlics, com l’empatia, que ens fa llegir entre línies; la coherència, l’amabilitat, la transparència, la col·laboració, l’espiritualitat…”.
Felicito Maria, la dolça Mare de tots, la meva Confident, la festa de Sant Josep per la part que li toca. Em somriu amb el cant del Magnificat: “Líder és qui inverteix la piràmide perquè és humil, dona el millor de si mateix, serveix els altres i fa servir l’estratègia deixant un llegat tot mirant cap a l’horitzó”. Al peu de la creu esdevé Mare de l’Església. Dolça crema de Sant Josep per a celebrar-ho.