Escriu la filòsofa jueva Hannah Arendt (1906-1975): “Aquest home futur –que els científics fabricaran abans d’un segle, segons afirmen– sembla estar posseït per una rebel·lió contra l’existència humana tal com se’ns ha donat, gratuït do que no procedeix de cap part (materialment parlant), que desitja canviar, per així dir-ho, per quelcom fet per ell mateix. No hi ha cap raó per dubtar de la nostra capacitat per assolir aquest canvi, de la mateixa manera que tampoc no existeix cap dubte de la nostra capacitat actual per destruir tota la vida orgànica de la Terra. L’única qüestió que es planteja és si volem o no utilitzar els nostres coneixements científics i tècnics en aquest sentit, i aquesta qüestió no pot decidir-se per mitjans científics; es tracta d’un problema polític de primer ordre i, per tant, no es pot deixar la decisió en mans de científics o polítics professionals” (1) .
La filòsofa jueva anticipa una crítica al transhumanisme que és pertinent recollir. Seguint la seva intuïció, es pot definir aquesta ideologia com una rebel·lió contra el do. El do és allò que hem rebut sense merèixer-ho, es refereix tant a les qualitats tangibles com a les intangibles. És allò que ens ha estat donat gratuïtament, sense cercar-ho intencionalment. El primer do és el mateix fet d’existir. Ningú no decideix existir, ni tampoc la naturalesa genètica del seu ésser. Es troba existint, podent no haver existit mai. Fins i tot en el cas que els progenitors l’hagin alterat biotecnològicament, el nounat no ha triat existir, ni tampoc les qualitats que determinen el seu fenotip. El transhumanisme té com a horitzó de referència transformar el do rebut, canviar-lo i modificar-lo segons la pròpia voluntat.
Escriu el filòsof nord-americà Michael Sandel (1953): “Reconèixer el caràcter rebut de la vida és reconèixer que els nostres talents i els nostres poders no són plenament obra nostra, ni tan sols plenament nostres, tot i els esforços que dediquem a desenvolupar-los i exercitar-los. També és reconèixer que no tot en el món està obert a qualsevol ús que puguem o vulguem donar-li” (2) .
La idea de do no és irrellevant i creiem que és interessant recuperar-la justament en el debat que suscita el transhumanisme. La filosofia del do, però, no ha de conduir necessàriament a la passivitat ni al quietisme enfront d’allò rebut. Acollir el do rebut i agrair-lo no significa mantenir-se indiferent a les seves mancances i febleses, tampoc a les malalties i sofriments lligats a aquest do. Acollir el do i estimar-lo significa desenvolupar-lo. La qüestió clau és com fer-ho.
La idea de do no remet necessàriament a la idea de creença. El do pot ser donat per algú, però també pot ser la resultant d’una cadena fortuïta d’esdeveniments. Sigui l’existència fruit de l’atzar i de la necessitat, en paraules de Jacques Monod (1910-1976), o sigui conseqüència de la voluntat d’un creador, el cas és que l’existència és quelcom donat (“étant donné”, en paraules de Jean-Luc Marion), rebut, no cercat per un mateix. Hom es troba existint sense haver-ho planificat.
Segons la filosofia del do que esbossa Michael Sandel, un dels pensadors nord-americans més crítics amb el transhumanisme, el do ha de ser acollit, conreat i, finalment, objecte de gratitud. El primer moment és l’acolliment, l’acceptació d’allò que ens ha estat donat. Per això, cal prendre’n consciència, adonar-se’n i ser capaç d’identificar els talents amagats. El segon moment és el del conreu, el treball sobre un mateix, l’exercitació dels dons rebuts mitjançant l’educació i l’esforç i, finalment, advé el tercer moment, que és l’agraïment per tot allò rebut. Aquest agraïment exigeix donar allò rebut a la comunitat humana.
Els ideòlegs transhumanistes, en canvi, consideren que cada ésser humà és lliure de rebre o no el do; d’acceptar-lo o de refusar-lo. Parteixen de la convicció que cada ésser humà té dret a aspirar als dons que l’altre ha rebut per naturalesa i que, mitjançant l’alteració biotecnològica, pot aspirar als mateixos béns que l’altre.
Ningú no està condemnat a suportar les seves limitacions, ni a haver de sentir enveja en comparar els dons que ell ha rebut amb els que els altres han rebut. Qualifiquen la filosofia del do com una moral de renúncia i de passivitat, com una actitud retrògrada i conservadora que posa límits als desigs de transcendir de tot ésser humà i que s’inspira en la mística del sacrifici i de la resignació. El transhumanisme es presenta com un moviment contra aquesta actitud de resignació i d’acceptació estoica.
La vulnerabilitat és una dimensió constitutiva de la condició humana. La possibilitat de ser ferit és inherent a l’ésser humà. A parer seu, no hi ha vida humana sense vulnerabilitat. L’anhel d’una vida aliena al sofriment, a la malaltia, al fracàs, al patiment, en darrer terme, a la mort, és un anhel que està en el cor de tot ésser humà, però solament pot romandre com a anhel, perquè l’ésser humà és constitutivament vulnerable, finit, fràgil, làbil.
Mitjançant el desenvolupament tecnològic, l’ésser humà ha estat capaç de pal·liar alguns patiments, de curar certes malalties i de prevenir certs fracassos, però la vulnerabilitat és una arrel indestructible i sota mil formes emergeix, de nou, al bell mig de la civilització tecnològica.
Les epifanies de la vulnerabilitat són múltiples i irrompen en el cor de la vida humana per sofisticada i complexa que sigui. Irromp el patiment, la crueltat, el desamor, el sofriment, la malaltia, la guerra, la violència, la traïció, la fatiga, la buidor i, finalment, la mort. Imaginar que un complex sistema tecnològic pot extirpar la vulnerabilitat de la condició humana és un somni fantàstic que pot embruixar i generar esperança, però és una esperança volàtil, inconsistent.
La tecnologia, degudament emprada, pot millorar la qualitat d’existència de les persones i fer més confortable llurs vides i llurs feines en el món; també pot prevenir i pal·liar certs sofriments; però, a la vegada, genera també nous mals, nous sofriments, noves vulnerabilitats i riscos. Té, com la mateixa condició humana, una naturalesa dialèctica. Els tecnòlatres solament canten les grandeses del progrés tecnològic, però obliden els peatges que cal pagar.
1 H. ARENDT, “La condició humana”, Ed. Paidós, Barcelona, 1993, pp. 309-310.
2 M. SANDEL, “Contra la perfección”, Marbot Ediciones, Barcelona, 2015, p. 71.