L’ opció pels pobres és una presa de posició espiritual, integralment humana i, per tant, també social i política, a favor dels pobres en el marc del conflicte social històric. L’opció pels pobres pertany al camp de la justícia i es fonamenta en la mateixa opció de Déu per la justícia. L’opció preferencial pels pobres pertany a l’àmbit de la caritat evangèlica, que posa de manifest la gratuïtat de Déu amb tots els éssers humans. L’opció pels pobres veu la pobresa com una injustícia a eradicar, mitjançant l’amor i el compromís transformador. Mitjançant una praxi social, com a acte de justícia. L’opció preferencial pels pobres, per tant, veu la pobresa com una cosa lamentable, antievangèlica i contradictòria.
La Doctrina Social de l’Església és garant (ho ha estat sempre) de l’alliberament integral de la persona humana. El gir cap a una Església més caritativa, més social, més profètica, és missatge i denúncia d’un sistema capitalista i neoliberal d’avui. A l’Encíclica “Centesimus Annus”, el Papa Sant Joan Pau II ja parlava d’un “capitalisme salvatge” i insensible davant l’home; l’obsessió del qual és el creixement del capital econòmic i financer, asfixiant encara més els predilectes de Déu: els pobres i vulnerables de la terra.
L’opció pels pobres pertany essencialment a la mateixa imatge del Déu bíblic i cristià. El nostre Déu “és” opció per la justícia i la pau, amb absoluta antelació i amb total independència de tota escola teològica o de qualsevol carisma o espiritualitat en què ens movem. La praxi cristiana ha de ser obeïda com a obediència a Déu mateix, com a vinculada a l’essència mateixa de Déu. Aquest redescobriment és, efectivament, “l’esdeveniment més gran de la història del cristianisme en els darrers segles”, i marca un abans i un després, inesborrable i sense retorn, per als qui l’opció pels pobres ha estat una experiència espiritual de conversió.
L’opció pels pobres ha de ser considerada com a “ferma i irrevocable” i com a “nota de la veritable Església”. Si la pobresa d’una persona o grup és deguda al fet que ha estat víctima de la injustícia, Déu està de part de aquest pobre, contra la seva pobresa, i contra els causants d’aquesta pobresa. Déu està decididament contra aquesta riquesa, contra el model de vida que la genera, perquè Ell està de part dels qui pateixen les conseqüències de la injustícia i en contra dels qui la causen. Si hi ha alguna riquesa que no té a veure amb la injustícia (qualitats psicològiques, gènere, dons corporals o espirituals, atzar…), Déu no hi fa discriminacions: ni prefereix ni posterga a ningú. Dit d’una altra manera: si a la realitat social només veiem persones blanques o negres, petites o grans, fortes o febles, significants o insignificants, és a dir, diferències simplement naturals, no dialèctiques, no conflictives, no polítiques, podrem arribar a pensar que Déu té alguna “preferència”. Concretament cap als petits, els febles, els insignificants… Si en la realitat social som capaços de veure persones empobrides per altres d’enriquides, races dominants davant d’unes cultures dominades, un gènere opressor davant d’un altre oprimit, podem arribar a copsar l’evidència que Déu aquí no pot tenir simples “preferències”, sinó que pren veritables opcions i “es posa de part” dels pobres i els indefensos, per una injustícia causada.