La convocatòria per l’any 2023 de la XVI Assemblea General Ordinària de Bisbes, feta pel Papa Francesc el 24 d’abril d’enguany, comportava grans novetats que de ben segur mobilitzaran l’Església i també tots els seus àmbits de pastoral i acció social, entre els quals Càritas. Ja el títol d’aquest Sínode, “Per una Església Sinodal: comunió, participació, missió”, que s’està desplegant en una primera fase diocesana, no ens pot deixar indiferents. Vol ser un títol viu. La seva metodologia de treball busca la implicació del Poble de Déu, en el seu sentit més ampli, també d’aquells que estan allunyats de la fe però caminen al costat nostre.
Anem primer a conèixer que vol dir aquest terme, “sinodalitat”, que escoltarem tantes vegades en els propers mesos en els àmbits eclesials, també en l’àmbit de l’acció caritativa i social.
“Sinodalitat” vol expressar l’acció de “caminar junts”. El camí i el caminar sempre han estat ben presents en la simbologia religiosa. L’Evangeli ens mostra Jesús que fa el camí, més ben dit que és el Camí, la Veritat i la Vida, com ens diu l’evangelista Joan.
Aquests propers mesos, a les comunitats parroquials, a les Delegacions diocesanes, als Consells diocesans i parroquials i en altres espais de trobada, el Poble de Déu haurà d’oferir als Bisbes i al Sínode no només un document de treball sinó “les llums i les ombres” que viu el món i la mateixa Església Catòlica, i no oblidem que el Poble de Déu va més enllà dels que anomenem “els de missa”.
Haurem de respondre sobretot una pregunta, la resposta a la qual serà vital per a l’Església del nou mil·lenni i la seva tasca evangèlica al món.
La pregunta fonamental que ens haurem de plantejar (acompanyada per deu nuclis temàtics que ens ajudaran a confluir-hi i a respondre millor) diu: “En una Església sinodal, que anuncia l’Evangeli, tots caminem junts. ¿Com es realitza avui aquest “caminar junts” en la pròpia Església particular? ¿Quins passos ens convida a fer l’Esperit per a créixer en el nostre “caminar junts”?
Com a Delegat Episcopal de Càritas d’Urgell voldria intentar respondre aquesta pregunta, o si més no mostrar possibles petjades per a aquest caminar junts des de la missió de Càritas en aquesta Església sinodal, i més particularment en la nostra Diòcesi d’Urgell.
Curiosament, la campanya institucional de la Confederació de Càritas Espanyola per a 2021-2022 té com a lema “Construïm una comunitat que somia”. Entre els seus objectius hi ha animar a reforçar els vincles i la interdependència en la comunitat cristiana, i més enllà en altres àmbits del teixit social dels nostres pobles, per poder fer realitat aquest somni que des de sempre acompanya la missió de Càritas: construir unes relacions més humanes, més fraternes, solidàries i inclusives. En el fons, és llegir en veu alta i fer-ne experiència de vida (i, per tant, bastó per al camí) de les Encícliques “Laudato si” i “Fratelli tutti”.
Participar de la vida de Càritas a la Parròquia, a la Diòcesi o en l’àmbit interdiocesà ens permet veure com podem passar del somiar, de la utopia, a la vida. Puc compartir amb vosaltres com el “caminar junts”, la sinodalitat, acompanya el projecte de Càritas de sempre. Tanmateix, es pot fer difícil expressar-ho en un text escrit, per la qual cosa no hi ha res millor que convidar creients i no creients a veure i viure com caminem junts amb moltes persones que han vingut a buscar el bastó de caminar a Càritas, perquè soles no se’n sortien, amb moltes històries que parlen de vulnerabilitat, de marginació, de trobar-se tirats al marge del camí d’una societat mal nomenada del bé comú.
Des de la comunió, la participació i la missió de l’Església, que és també la de Càritas, hem obert centres arreu del Bisbat, i segur que n’haurem d’obrir més –deixeu-nos somiar una mica–; les Càritas parroquials no paren de posar-se el calçat de la solidaritat i l’empatia cap als més febles i vulnerables, però també acollint i fent protagonistes d’aquesta missió i d’aquesta resposta de com caminem junts, molts voluntaris i voluntàries que han entès que des de la seva comunió amb Crist han de participar en aquesta missió salvífica, en el sentit humà i cristià.
Els projectes que fins aquest moment hi ha oberts al nostre Bisbat (tant a les comarques catalanes com al Principat d’Andorra) tenen com a finalitat retornar a la societat les persones més vulnerables que esmenten els Evangelis, homes i dones que amb l’ajuda de Càritas han pogut retornar al camí. I no van sols, ens tenen a nosaltres, a tots nosaltres. Projectes que, per donar una resposta més viva i eficaç, no es volen quedar en el menjar i la roba. Per tornar-los la dignitat i fer-los protagonistes d’una justícia social hi ha projectes de treball, de suport legal, d’habitatge, d’acollida, de reforç educatiu… de tantes coses que em permeten respondre amb escreix a la primera part de la pregunta fonamental de l’etapa consultiva del Sínode del 2023.
Però no ens podem quedar aturats i astorats amb el que fem (l’autobombo no és bo, només fa augmentar la vanitat i la comoditat) i, per tant, donem la resposta a la segona part de la pregunta, que ens demana: ¿Quins passos ens convida a fer l’Esperit per a créixer en el nostre “caminar junts”?
Aquesta fase de consulta diocesana acaba el 15 d’agost de 2022 i cal posar fi l a l’agulla. A Càritas diocesana ens caldrà construir aquest diàleg i recerca de propostes a través de tots els que ens movem en aquest espai assistencial i que no seran només directius, treballadors i voluntaris: nosaltres tenim també ben a prop altres interlocutors dels que volem saber i conèixer què demanen a l’Església. Són aquells que dèiem que han vingut a buscar el recer i l’acompanyament de Càritas, que també són companys i companyes de viatge, homes i dones els quals no tots són creients, que tenen visions ben diferents de l’Església, que en el seu caminar moltes vegades no van compassats amb l’oficialitat de l’Església Catòlica. De segur que podrem parlar amb ells, tot construint un espai de diàleg, per saber què en pensen, què ens demanen, perquè puguin aportar tot el que vulguin i ens diguin la seva opinió, perquè la seva opinió també ens ajudarà a respondre a la crida del Papa per il·luminar el proper Sínode de Bisbes.
Un altre pas important a escala interdiocesana, i que ens mostra aquest sentit de comunió, participació i missió, serà en la nova proposta de les Línies Estratègiques 2022-2024 de Càritas Catalunya. Els grups de treball, que perfilen la tasca de Càritas per als propers anys, recollirà aquesta crida del Papa Francesc per construir una Església més sinodal. També és una línia d’estratègia evangèlica i de segur que serà bona per a la tasca de les Càritas diocesanes, ja que farà també protagonistes els homes i dones que acompanyem. També des de la Confederació de Càritas Espanyola, que agrupa 70 Càritas diocesanes i que acompanya gairebé tres milions de persones en risc d’exclusió social, es mirarà de respondre la crida del Sínode. En aquest sentit recomanem la lectura de l’article del Delegat de Càritas Espanyola, Mn. Vicente Martín, titulat “Por una Iglesia sinodal que camina con los pobres” (al suplement “Pliego” de la revista Vida Nueva, núm. 3.246), en el qual respon a una gran part de la pregunta llançada al Poble de Déu.
Personalment, com a Delegat de Càritas, com a prevere, però sobretot com a batejat, m’agradaria ajudar a construir una Església que sap caminar amb els que tenen difi cultats, amb els que els costa de seguir el camí i estar en el camí. Com a una de les la fotografies que acompanyen aquest text, en concret la que correspon a la Cursa de l’Estany d’Ivars del novembre passat, on veiem l’Àlvar en una cadira adaptada per fer la cursa. La seva malaltia degenerativa no li permet caminar i fruir de la prova com la resta de participants, però aquí és on apareix el Sergi, un amic seu, un d’aquests joves que saben què vol dir ajudar i compartir, que saben caminar amb els altres i fan que el seu esforç d’empènyer la cadira de rodes doni sentit als valors que hauríem de tenir també tots nosaltres. Penso que l’ajuda de Càritas per construir una veritable comunitat sinodal hauria de ser així: saber ajudar a caminar els altres, especialment els que tenen més dificultats (pobres, exclosos, refugiats, infants, gent gran…). Retornant a la fotografia, fixem-nos que el Sergi (potser també Càritas) se situa al darrere perquè l’Àlvar, els altres, siguin protagonistes, i res no els destorbi la seva mirada i la seva esperança en un món millor.