El proppassat dia 6 d’agost de 2024 es van complir els 60 anys de la publicació de la Carta Encíclica Ecclesiam Suam. Un text manuscrit íntegrament pel mateix Papa Pau VI i, que seria el document programàtic del seu Pontificat. Un missatge fratern i familiar que reflexionava sobre la relació de l’Església amb Crist i el diàleg amb el món. L’Encíclica pretén deixar clara la importància de l’Església “per a la salvació de la societat humana, i amb quina sol·licitud l’Església ho desitja, que l’Església i societat es coneguin i s’estimin. El text de l’Encíclica no té un caràcter “solemne i pròpiament doctrinal” sinó que vol ser, com hem dit abans, un “missatge fraternal i familiar”. Tres serien els pensaments principals:
El primer fa referència a la necessitat de que l’Església “ha d’aprofundir en la consciència de sí mateixa”.
El segon fa referència a corregir “els defectes dels membres de l’Església” i “cridar-los a una més alta perfecció” i quin és el camí per assolir amb saviesa tan gran renovació”.
El tercer pensament es refereix a les relacions que actualment l’Església ha d’establir amb el món que l’envolta i enmig del qual viu i treballa. És el gran temor del diàleg entre l’Església i el món. La necessitat que el mateix Papa considera urgent per al ministeri i l’ànima del mateix Papa.
Ja el Papa Pau VI, fa 60 anys, advertia del gran risc de la mundanitat. El Papa Francesc no es cansa d’advertir i alertar sobre aquest perill. Ecclesiam Suam afirma que l’Església es fa immensa en la humanitat, una humanitat que viu grans transformacions i canvis profunds, que no només afecten a les formes externes, sinó al mateix mode de pensar. Com les onades d’un mar, diu el Papa, embolcallen i sacsegen l’Església mateixa: els esperits dels homes que a Ella es confien estan fortament influïts pel clima del món temporal que pot acabar sacsejant la mateixa solidesa, que tant dugués a pensar que l’Església hagués de renegar d’ella mateixa i abraçar noves i impensables formes de vida. Cal per tant que l’Església aprofundeixi en la seva relació vital amb Crist.
L’Encíclica prossegueix reafirmant la necessitat del trobament entre el cristianisme i la cultura moderna. L’Església s’hi ha d’acostar, purificar, ennoblir, verificar i santificar. Ja el Papa Pau VIè adverteix contra la idea de que la reforma de l’Església consisteixi en conformar-se al món, adaptant-se als seus sentiments i a les seves costums:
«L’Església tornarà a trobar la seva renaixent joventut»
Pau VI
Adverteix també el Papa Montini d’un tema que ha estat clau i incisiu en el Pontificat del Papa Benet XVI, el tema del Relativisme. El naturalisme amenaça en buidar la concepció original del cristianisme, el relativisme que tant ho justifica i ho qualifica com d’igual valor, va en contra del caràcter absolut dels principis cristians. El Papa Pau VIè reprèn la famosa paraula del Papa Joan XXIII, la paraula “aggiornamento”, tot advertint que l’Església tornarà a trobar la seva renaixent joventut, no tant canviant les seves lleis externes, sinó posant interiorment el seu esperit en actitud d’obediència a Crist i, per conseqüent, d’observar aquelles lleis que Ella, en l’intent de seguir el camí de Crist, es prescriu a si mateixa.
El deure de l’Evangelització i del diàleg amb el món Ecclesiam Suam parla de la diferencia amb el món, que no és indiferència, ni menyspreu, ni temor. Distinció no és oposició. Per convertir el món cal apropar-se al món i parlar amb el món. L’Església ha d’estar en diàleg amb el món amb el que li toca viure.
El món no se salva des de fora
El Papa Pau VIè defineix la missió de Jesús com un “diàleg de salvació”. Un diàleg que no és imposició. L’home és lliure per acollir-lo o refusar-lo. Un diàleg que respecta la seva dignitat i la seva llibertat. L’autoritat d’aquest diàleg és intrínseca per la veritat que exposa, per la Caritat que difon, per l’exemple que proposa. No és un manament ni una imposició. El món no se salva des de fora. En aquest sentit el Papa parla de “l’art de l’Apostolat”. Una gran sol·licitud per acostar-se als germans sense caure en una atenuació o disminució. Aquest diàleg que ha de ser missioner es troba amb el fenomen més greu dels nostres temps que és l’ateisme. Afirma el Papa Montini que la teoria en la que es funda la negació de Déu és fonamentalment equivocada: no respon a les exigències últimes del pensament, buida l’ordre racional del món de les seves bases autèntiques i fecundes.
Explícitament el Papa menciona el comunisme i la persecució dels cristians i condemna els sistemes ideològics que neguen Déu i oprimeixen l’Església. El Papa Montini emfatitza que la verdadera religió és única i aquesta és la cristiana, amb tot no nega el respectuós reconeixement dels valors espirituals i morals de les diverses confessions religioses no cristianes. Aquest diàleg el fa extensiu a les altres confessions cristianes, als nostres germans cristians separats, fins a poder arribar a una perfecta unió de fe i de caritat.
Una darrera al·lusió, el Papa Pau VIè, la dedica al Pontificat de Pere. Faltant a l’Església de Crist, afirma el Papa, l’ofici pastoral suprem, eficaç i decisiu de Pere, la unitat es desfà. Estem per tant davant d’una Carta Encíclica Profètica i programàtica, plenament ancorada en la tradició i el Magisteri de l’Església, com es demostra en les al·lusions fetes a la Carta Encíclica Mystici Corporis del Papa Pius XIIè, convidant vivament a reconèixer en l’Església al mateix Crist.