Déu és donació pura, però els éssers humans, estranyament ens donem d’aquesta manera. La donació es veu censurada, més encara, mutilada, per tota una sèrie de factors com la por, l’egocentrisme, l’avarícia o la supèrbia. Aquesta resistència a la donació és, al meu entendre, l’ego, que priva la dinàmica generativa de l’ésser humà. Com més creix l’ego, més es clou l’ésser humà dins de si mateix, més limitada és la donació i més contrari és a donar el que pensa, el que creu, el que té, el que és. L’ego és l’ombra, el que enfosqueix aquest anhel de donació. Em pregunto, com extirpar-lo, com transcendir-lo, com empetitir-lo, per fer créixer la potència de donació que hi ha en tot ésser humà. També em pregunto una altra cosa. Si estem fets per al do, vol dir que la pràctica del do és el camí de plenitud. Seria estrany que la tendència connatural ens portés a la desgràcia. Ho crec vertaderament i ho visc per experiència personal. Em sento ple, quan em buido. Em sento fecund, quan em dono. No obstant això, observo moltes persones que es donen, es buiden, estimen a cor què vols, però, tot i així, se senten desgraciades, buides, perquè no experimenten la reciprocitat, el reconeixement i l’estima dels altres. Viuen el drama de la ingratitud. De vegades, per causa dels fills, altres cops pels companys de feina o bé per les seves parelles.
La donació hauria de ser pura i gratuïta, en el seu grau més elevat
Déu és donació pura, però, si és Déu, sembla que no ha de necessitar la reciprocitat, el reconeixement, perquè això el faria massa humà. Nosaltres, que no som déus, però som fets a imatge i semblança d’Ell, sentim l’anhel de donar-nos, però també necessitem rebre estima, reconeixement, afecte dels altres. Aquesta correspondència entre la donació i la recepció, però, rarament és simètrica. En certs aspectes, hem rebut molt més, del que donem. La vida, per exemple. Però, en altres, donem molt més del que rebem dels nostres interlocutors. La vida està feta d’asimetries, de desajustos i si hom no l’accepta com a tal, és fàcil que caigui en el ressentiment que neix del greuge comparatiu. Quan visc la donació amb esperit de càlcul, estic pendent del que l’altre em dóna i constantment busco, comparativament, que es faci justícia. Quan la balança es descompensa i observo que dono molt més del que rebo, és fàcil que aflori el ressentiment. La donació, certament, hauria de ser pura i gratuïta, en el seu grau més elevat, però tendim a mesurar, quantificar, calcular i això ofega la grandesa de l’amor. Puc donar-me, però sentir que estic malbaratant infinitament la vida per algú que no em reconeix, ni m’estima. Això em fa infeliç, sobretot si parteixo de la convicció que només hi ha una vida i que ja n’he viscut més de la meitat.
És bonic creure que, en la vida eterna, aquest amor desgraciat, no correspost, tindrà el seu reconeixement, la seva reciprocitat eterna, però això pressuposa un gran acte de fe: que hi hagi cel, vida eterna. Fixo, ara, l’atenció en l’altre verb: rebre. Estem fets per donar, però també per rebre. Donar no és fàcil. Cal transcendir el mur de l’ego, però rebre, tampoc no és senzill, perquè també l’ego ho fa difícil. Per rebre de l’altre quelcom, el que sigui, un consell, un bé material, un ajut, un bé immaterial, cal ser humil i agraït. L’autosuficiència és la gran barrera. No permet donar, perquè ho vull tot per a mi, però tampoc rebre, perquè arribo a la conclusió que no necessito res dels altres, ni cap ajuda de ningú. El resultat és un ésser monàdic, isolat, separat de tots i de tothom. Per a rebre, cal buidar-se prèviament, cal adonar-se de la pròpia insuficiència, cal reconèixer que sols no ens en sortim. En l’escolta de la Paraula, aquest buidament és indispensable. Si Paraula ens arriba, però estem tips i saturats de les nostres paraules, no hi ha forma que pugui assentar-se en la nostra ànima i restaurar-nos per dins. Per a rebre, cal buidar-se, fer lloc.
La virtut que acompanya a la donació és la generositat, però la que acompanya a la recepció és la gratitud.
La crisi pandèmica ha posat de relleu el caràcter interdependent del món que habitem, però també la necessitat que tenim els uns dels altres per sortir-nos-en. La via unilateral no funciona. Solament el talent compartit i la cooperació permetrà trobar el desllorigador. I això pressuposa aquest doble moviment de donar-se i rebre’s. Torno a la recepció. Donar ens eleva cap a Déu, cap al Pare. Rebre ens acosta al Déu-Fill. És veritat que humanament tendim a reconèixer prioritàriament el qui dona i, només, secundàriament, el qui rep, però rebre no és fàcil. Rebre l’altre tal com és, sense voler-lo modificar, sense voler-lo ajustar a les nostres expectatives, no és una tasca senzilla. La virtut que acompanya a la donació és la generositat, però la que acompanya a la recepció és la gratitud. És un imperatiu agrair el que rebem dels altres, però, per això, cal un acte de consciència. El do que donem és lliure i pur quan ens desaferrem de l’instint possessiu, quan ens desprenem del que hem donat i no esperem res. Donar i prou. Donar i no esperar res. D’això, en diem, col·loquialment, donar-nos a fons perdut. Crec que aquí rau l’essència de la vida espiritual, en aquesta donació a fons perdut, en aquest acte de desprendre’s de tot, fins i tot, del do més valuós que és el do de la vida. Això és el que fa Jesús. Ens dona la seva Vida, perquè puguem viure sostinguts per Ell i en Ell.